miércoles, 21 de junio de 2017

Unas cuantas imágenes de la presentación de "La censura invisible Josep Pla"













Ayer en la sala del ACEC, Josep C. Vergés (autor), Peter Bush (traductor de Josep Pla y (Pura Salceda, miembro de la ACEC y escritora) presentaron La censura invisible de Josep Pla.
Aquí más abajo os dejo unas cuantas fotos del acto y las palabras de presentación del autor del libro, Josep C. Vergés:

«La vida literària de Pla comença aquí a l'Ateneu Barcelonès. El seu amic i mentor Alexandre Plana confirma en carta a Pla el 24 abril 1920 poc després d'arribar a París de corresponsal de La Publicitat: 'Un altre dia et parlaré del teu diari íntim. T'agraeixo molt, però molt, que me'n hagis fet dipositari. Llàstima que no el seguissis. Vet aquí Pep (!) que aviat farà un any que ens vàrem conèixer. Te'n recordes d'aquell vespre que en Millàs (bon poeta) va presentar-nos com si fóssim dos prohoms? Tu et tragueres el barret i digueres moltes vegades senyor Plana. No m'enredares del tot, no et pensis. En un racó dels ulls se't coneixia que te'n foties una mica. Aviat farà un any! Te'n parlaré del diari un altre dia. A estones fa una mica de mal, però com m'agrada amb tot el que hi ha de confús, de sincer i d'insinuador, de contradictori, de clar! Admirable! Treballa força, Pla, treballa força!' Quadern Gris, present l'abril 1920, publicat abril 1966.

Josep Pla segueix present. He escrit aquest llibre de "recorts" per la seva presència inesborrable i constant, presència per als catalans i presència universal per un traductor com Peter Bush. Presència també personal, viscuda en les cartes de Josep Pla i del seu editor, el meu pare Josep Vergés Matas, i presència en viu en visites al Mas Pla de Llofriu, Palamós, Calella de Palafrugell, Aigua Blava, l'Escala, Pedralbes, Destino, però també presència viatjant amb Josep Pla a París i Londres, a Oxford i Cambridge. Acabat de néixer Josep Pla ja es preocupa per mi, oferint llet sense batejar del seu mas quan estiuejàvem a Llafranc. Amb deu anys acompanyo el meu pare al port de Barcelona per acomiadar Josep Pla en un transatlàntic i a la revista Destino surt la foto de la portada del meu llibre, on el gegant de la literatura anima al minúscul noiet. Quan el rector falangista García Valdecasas m'expulsa de la Universitat de Barcelona l'abril de 1966, Pla i el meu pare comenten el setge de Franco durant tres dies als Caputxins de Sarrià. El meu pare escriu: 'Encara que s'ho calla em sembla que porta molt vent a la flauta.' Josep Pla contesta en doble lectura: 'Tens una sort fenomenal.'

Dies després surt El quadern gris, el primer llibre de Pla sense censurar, tot i escriure'l 50 anys abans. Jo marxo exiliat a Cambridge on llegeixo l'Obra Completa de Pla que va sortint. A Cambridge no desentona gens Pla, el que desentona és el feixisme de Franco que prohibeix Destino. Tres anys després el meu pare i Pla venen a Cambridge, en una escala al Tàmesi del seu creuer a Rússia. Pla vol parlar amb l'independentista Josep Maria Batista i Roca que ens rep a Trinity College, però el meu pare no vol ser-hi perquè el professor emèrit de català a Cambridge és homosexual. A Pla no li preocupa, però en els seus articles del viatge no parla de Cambridge. La censura, que ja no era prèvia però més malèvola encara, ho feia impublicable, com ho era 14 anys abans citar Dr. Josep Trueta en el nostre viatge a Oxford.

La censura de Franco la patiren sense afluixar mai Pla i el meu pare, com revelo de les mil cartes que s'ecriviren durant quatre dècades. Deien el que pensaven perquè les cartes eren entregades a mà pel recader Facundo de Palafrugell. Voldria publicar aquestes mil cartes amb el títol ben planià de Cartes a mà. Per fer boca i desvetllar el fenomenal interés que tenen aquest aperitiu escrit en estil planià, barrejant la vida personal amb els fets polítics, acostant-me als mites insostenibles i exposant els muntatges sobre Pla. Al final ve una bibliografia, cosa que no posava mai Pla, però segueixo aquí el seu admirat Jaume Vicens Vives quan exigeix analitzar el passat amb proves, sense construir mites amb afirmacions subjectives. Trobareu exposades les construccions fantasioses, des de Gabriel Ferrater quan pontifica que El quadern gris és una obra de maduresa, Òmnium amb qui Pla juga al gat i la rata quan li volen publicar l'Obra Completa, els espanyolistes que volen fer de Pla un botifler com ells, Jordi Pujol que busca la rauxa en contra del seny de Pla i, sobretot, la censura.

La censura era estúpida com tota censura, però a sobre Franco era rencorós. Pla rep una prohibició d'escriure durant dos mesos i Destino és prohibit durant tres setmanes als anys quaranta amb Hitler triomfant, però el Goebbels de Franco, Fraga Iribarne, prohibeix Destino per dos mesos tres dècades després acusant-lo d'anticatalà! A les prohibicions cal afegir les constants multes a Destino i a Pla.

El llibre demostra que Pla fou de lluny l'autor més censurat i odiat per Franco. Articles aparentment inofensius sobre fumar, pagesos o Alemanya eren prohibits in toto o retallats fins la il·legibilitat. És clar que Pla escrivia amb doble lectura, facilitada per la seva ironia socarrona. Parla de talls de llum, de males carreteres, del Rin —res de política pretèn— l'endemà que els americans hi arriben, de la poesia de Dionisio Ridruejo quan trenca amb Franco. Res podia ser criticat, però Pla trobava com criticar i els seus lectors l'entenien molt bé. A més del règim criticava la burgesia catalana i els seus fills revolucionaris de saló.

La censura és el mal que hem patit i seguim patint. No en parlo al llibre, però vaig ser expulsat de la revista Destino un mes abans que Pla. El meu pecat: dir que el marxisme era irreformable. Envalentonats el soviet anarcocomunista instal·lat pel nou propietari Jordi Pujol expulsa Pla amb l'excusa perfecte d'un article seu sobre Portugal, que he reproduit i ja direu si li sobra paraula mal posada o crítica mal orientada. Mesos abans de morir als 91 anys l'Avui demana al meu pare un article sobre Pla. 26 anys després de la mort de Franco, l'article sortia completament retallat i manipulat, com reprodueixo en aquest llibre!

Pla viatjava molt, però no es mogué mai sobre la llibertat i Catalunya. On estaria Pla avui? Amb els catalans com sempre. Era Pla feliç? Quina pregunta. Qui podia ser feliç amb la dictadura racista de Franco? El meu pare deia, i així he titulat la seva biografia compartida Un país tan desgraciat. Quan Pla torna dels seus viatges es lamenta de la misèria moral, econòmica, política i intel.lectual que troba. Avui vivim com les democràcies, no en un país de mentida. Què votaria Pla? Pla votaria Europa, Catalunya i llibertat.

Dedico el llibre al meu nét Jaikel amb el desig que pugui viure en un país sense mentides. He fet un arbre genealògic de la família Matas —la meva àvia paterna— armadors de Palamós que no es mogueren del seu port durant segles. He arribat 13 generacions enrere a 1620. La primera àvia es deia Caterina com la meva filla petita, mare del meu nét. Caterina va viure en una Catalunya lliure i els seus descendents un segle més fins 1714. Espero que la meva Caterina torni a viure en una Catalunya lliure on sobrin les mentides. També he fet un arbre de la família Vergés, que eren més mòbils, com jo mateix, i només he arribat set generacions enrere, al 1817. No us sorprendrà que inclou tres alcaldes de Palafrugell, el primer amb la revolució liberal del general Prim, el segon primer alcalde catalanista i el tercer, diputat de la Unió Federal Nacionalista Republicana. Perquè després diguin Madrid i botiflers que Catalunya és un invent d'ara! Per cert a la casa pairal de Darnius a la ratlla de França, Can Barris on naixé el meu rebesavi, tingué lloc l'últim acte oficial de la República abans de la bestial dictadura de Franco que pretenia acabar amb Catalunya. Hitler guanyava la guerra quan el meu pare recorda en el seu únic llibre, Imatge Josep Pla volum 45 de l'Obra Completa: 'El meu inoblidable amic Jaume Vicens Vives ens deia a Josep Pla i a mi: "hem de lluitar pel liberalisme, per la catalanitat sense límits i el retorn a formes democràtiques de convivència". Aquestes paraules tan simples i tan naturals, pot algú imaginar-se el que significaven l'any 1940? El que era ésser anglòfil i no germanòfil? El feixisme i la Gestapo?' El temps no ho ha esborrat tot com creia el meu pare. Aquí els teniu, en la seva pròpia veu.

Pla és el nostre Shakespeare. Amb Shakespeare veus els anglesos com amb Pla veus els catalans. Pla va lluitar sempre per la llibertat i contra la censura, és a dir les mentides. El temps ha passat però seguim vius lluitant per Catalunya amb Josep »

No hay comentarios:

Publicar un comentario